A orillas del mar

 

Snbir me place al alto promontorio
Que el piélago domina,
A meditar mientras el sol radiante
Desde el zenit declina.

A la luz de esa antorcha miro el cielo,
Y cubierto de espuma
El dilatado mar; grandeza tanta
Mi pequeñez abruma.

Hablo, y escucho á las galanas ondas,
Y en mágico espejismo
Gozóme en festejar muertos ensueños
Que evoco del abismo.

¡Cuántos castillos levanté en la playa!
Derribólos el viento
Con sus torres y cúpulas altivas
De oro, y cristal, y argento.

L’Atlantida (fragmento)

 

Veus eixa mar que abraça de pol a pol la terra?
en altre temps d’alegres Hespèrides fou hort;
encara el Teide gita bocins de sa desferra
tot braolant, com monstre que vetlla un camp de mort.

Aquí els titans lluitaven, allà ciutats florien;
pertot càntics de verges i música d’aucells;
ara en palaus de marbre les foques s’hi congrien
i d’algues se vesteixen les prades dels anyells.

Aquí estengué sos marges lo continent hesperi;
quins mars o terres foren ses fites, ningú ho sap;
lo sol, però, que mida d’un colp d’ull l’hemisferi
era petit per veure’l a pler de cap a cap.

Era el jou d’or que unia les terres ponentines
i, cor de totes elles, com font del paradís,
los dava clares aigües a beure i argentines,
i en sos immensos braços dormia el món feliç.

Canigó (fragmento)

 

Ab son germá, lo comte de Cerdanya,
com áliga que á l’áliga acompanya,
devalla Tallaferro de Canigó un matí;
ve ab son fill de caçar en la boscuria,
quant al sentirhi mística canturia
se n’entra al hermitatge devot de Sant Martí.

Lo Sant, desde’l cavall, vestit de malla,
encés d’amor, d’un colp d’espasa talla,
per abrigar á un pobre, son ribetat mantell;
Gentil, l’aligó tendre, sa armadura
contempla, y, ab coratge que no dura:
-Mon pare, -diu,- voldría ser cavaller com ell.

¿No he feta ab vos contra Almanzor la guerra?
M’ ha vist l’espatlla l’enemich? La terra
no reguí jo ab sanch meva y ab sanch de sarrahins?
Per qué l’elm y l’escut que á tants donareu,
á mi, á mi sol, fill vostre, me’l negareu?
No infantan ja les mares guerrers y paladins?

-Fill, hereu de ma gloria y mon llinatge,
ta petició m’agrada y ton llenguatge;
demana si á ton oncle li plauhen com á mi.
-Es hora tanmateix, -diu l’altre comte,-
puix no es ja cavaller, que’n sía prompte;
que vetlle anit les armes, jo l’en faré al matí.-

Com dintre’l rusch murmuriosa abella,
Gentil á orar se queda en la capella,
acompanyat dels comtes, de patges y escuders;
en la tarima del altar se postra
contemplant al sant bisbe que s’hi mostra,
que fou abans que bisbe mirall de cavallers.

La llum de l’alba al peu de l’ara’l troba,
com un colom vestit ab blanca roba,
regalantse ab l’aroma de cristians concells,
sanitosos concells que, abans de gayre,
com papallones volarán en l’ayre;
mes ¡ay! son cor novici també volant ab ells.

-Per Deu batalla, -l’hermitá li crida,-
estima son honor més que ta vida,
com ploma ta arma escriga per tot la santa lley;
sías sempre capçal de l’ignocencia,
si’t dobla un vent, que sía’l de clemencia:
escut sías pe’l poble y espasa per ton rey.-

Deixa després la blanca vestidura
y li donan á peces l’armadura,
damunt lo camisol lo platejat perpunt,
abriga ab lo capmall sa testa bella,
son cos gallart y fort ab la rodella
que du les Quatre Barres y un sol ixent damunt.

Guifre, son oncle,’ls esperons li posa,
fent una creu en son genoll, que arrosa
ab una encesa llágrima; l’espasa empunya aprés,
que á un raig de sol lluheix damunt de l’ara,
y á Gentil per cenyirla se prepara,
del puny á la creuhera fentli donar un bes.

Tres colps ab ella sobre’l dors li dona,
derrera injuria que’l guerrer perdona,
mentres li diu l’asceta: -l’espasa es una creu;
batalla y vènç com Jesucrist ab ella,
ama de cor aqueixa esposa bella,
que no l’arranquen vida ni mort del costat teu.-

La hermita es com un ou atapahida
de vells, donzelles y minyons que hi crida
de la sonora esquella lo tritllejar festiu;
apar que hi entren d’aquells cims y planes
ab lo jovent totes les flors boscanes,
sols per besar les plantes al Sant que aquí’ls somriu.

Culliren á faldades les donzelles
pèsols d’olor, violes y roselles,
y al veure dins lo temple lo cavaller Gentil,
entre ell y Sant Martí les comparteixen
y á ruixades al front les hi espargeixen,
com en lo front dels arbres fruyters lo mes d’abril.

Avuy s’escau l’aplech á l’hermitatge:
endiumenjats hi van en romiatge
pagesos y artigayres, pastors y cavallers,
y á Sant Martí quiscun un dó demana,
un dó que’ls concedeix de bona gana,
als camps bones anyades, infants á ses mullers.

Les nines y donzells no pregan gayre,
que’ls tempta, umplint de melodíes l’ayre,
la verda cornamusa que s’infla sota un pi;
lo floviol espignador refila
y al floret de donzelles que desfila
marcant va la cadencia lo colp del tamborí.

Los passarells ne tenen gelosía
y trenan ses cansons ab l’armonía;
la tórtora hi barreja son plor anyoradíç;
piteja lo pinsá, canta l’alosa
y, eco del cel, lo rossinyol hi glosa
angèliques paçades que ha après al paradís.

Hi barreja sa música ò sa nota
de l’aygua’l rajolí, la que degota
dels arbres á la prada, com perla en un mantell;
los tells que’l bes de l’ayre fa remoure
flors nevades y rosses deixan ploure,
que cullen á trench d’alba les nines de Castell.

Prop d’ahont se cabdella y descabdella
lo contrapás, sota una arcada vella,
la Font del Comte raja del cor d’un bosch joliu,
los trèmols, albes y lladerns que abeura
ombra li fan d’un cortinatge d’eura
que atraveçar no poden los raigs del sol d’estiu.

Los dos comtes s’asseuhen en la molsa,
lligats pe’ls sons y melodía dolça:
Gentil plantat á l’ombra se queda d’un euró,
mirant als qui la música destría
y encadena uns ab altres l’armonía,
com lliga les idees ardenta inspiració.

Encaixan los fadrins ab les donzelles,
les parelles galants ab les parelles,
flors que l’amor enfila per férsen un collar:
quant la viventa roda es acabada,
suau, majestuosa, acompaçada,
al ayre de la música comença de rodar.

Al centre de la roda armoniosa
de les nines somriu la més hermosa,
coronat de violes de bosch son front seré.
Gentil prou la coneix, puix se somriuhen,
com dues flors que al mateix arbre viuhen
de la mateixa saba d’amor que les sosté.

Ple d’ oracions son llabi que sospira,
l’hermitá piadós á Gentil mira
desde’l portal del temple, rosats sos ulls en plor,
y girantse al sagrari del Altíssim:
-Salvaulo, -diu,- ¡oh Pare amorosíssim!
les filles de la terra vos robarán son cor.-

Lo floviol que plora y que senglota
de prompte puja á sa més alta nota;
com rusch al trench de día la danga se remou,
s’enllesteixen los sons en ses escales,
los peus dels sardanistes prenen ales
y al sol de l’alegría tota ánima’s desclou.

Aixís les hores en ses dances belles
lo ritme van seguint de les estrelles
que en giravolta eterna rodejan la polar;
mes canta’l gall y dançan més alegres
y, d’ombra alçant los cortinatges negres,
ab cants d’albada ajudan la terra á desvetllar.

Al desencadenarse la sardana,
com enfilall de perles que s’esgrana,
ne surt també Griselda, la rosa del ramell,
ab gentilesa arranca de sa testa
la corona de reyna de la festa
y en mans corre á posarla del cavaller novell.

Mes queda, al arribarhi, entrebancada
de Tallaferro ab la terrible ullada,
que sens paraules diuli cruel: -Donchs ahònt vas?-
La corona li cau al oferirla
y, al abaixarse’l jove per cullirla,
ab veu de tro li crida son pare: -Donchs què fas?

Què té que veure ab tu aqueixa pastora?
-Pare, -respon,- es del meu cor senyora:
cullint gerts y maduixes un día la encontrí;
ull-presos un del altre,’ns estimarem;
la promesa d’amor ab que’ns lligarem,
so cavaller, si’s trenca, no’s trencará per mi.

-Donchs de ton cor esborra aqueixa imatge
ò’t tornaré de cavaller á patge,
les armes arrancante que no sabrás honrar.-
Gentil resta esblaymat; apar un roure
que’l llamp acaba de ferir y ploure
veu á sos peus ses branques, son front descoronar.

Avergonyida, ella s’adossa á un arbre;
per estátua pendríala de marbre
qui no vejés ses llágrimes rajar com una dèu.
No ho veu la gent del ball ni se’n adona;
á qui dança joyós ¿què se li’n adona;
de la margaridoya que aixafa sota’l peu?

Far grandiós que un promontori amaga,
derrera’l Pirineu lo sol s’apaga,
y’ls ulls d’alguna estrella se veuhen llambregar;
no tan brillants ni tan amunt com elles
se oviran en lo bosch altres estrelles
y s’ou un cant de cèltica tonada ressonar.

Del bosch de Canigó son los fallayres
que dançan, fent coetejar pe’ls ayres
ses trenta enceses falles com trenta serps de foch;
en sardana fantástica voltejan
y de má en má tirades espumejan,
de bruixes y dimonis com estrafent un joch.

Les llums de set en set pujan y baixan,
cinyells de flama los montícols faixan
y’s veu entre fumades lo bosch llampeguejar;
surten rius de guspires de tot cayre,
com si’s vejessen entre terra y ayre
los llamps y los cometes en guerra sabrejar

Dels fallayres al ball la gent s’atança,
les nines deixan la primera dança,
y un dels joglars3, al vèures tot sol ab los fadrins,
llança, ab quimera mossegantse’l llabi,
eixa cançó de verinós agravi,
com un grapat de vívores y negres escorpins

[…]

Amor i ventura (Jovenívoles)

 

(…)
-¿Que te’n vas?- A punta d’alba
demà al matí seré fora;
ja ho veus, ets amonestada,
aviat seràs esposa;
¿què dirà la gent del món
si jo no passo la porta?
-¿I tú pel dir de la gent
mataràs una minyona?
¿Trencaràs la prometensa,
lo jurament que cent voltes
me feres que, d’amagat
del pare, baixava a estones
per amor d’enraonar
amb tu per aqueixes ombres?
¡I me’ls creia! ¡I me’ls vebia
a galet, ¡que en só de tonta!
¡Jo m’ho hagués pensat que abans
lo sol no donàs set voltes
t’havia de pudir! Véste’n…
¿Vols que et vaja a obrir la porta?
Ix d’aquí…-Atúra’t un punt
i aprés condemna’m si goses.
Lo sortir de casa teva
és desertar de la Glòria,
es enfonsar-me en l’infern
de l’anyorança en què em deixa
d’aqueix sol que no veuré
allà d’allà de les ones;
mes tu no saps que m’ho manen
lo rector de la parròquia,
ton pare i la teva mare,
ton amor i Déu me’n forcen.
-Això tú t’ho fas.- T’ho juro
per Déu i Nostra Senyora.
Si encara no ho creus, no sé
com dir-t’ho.-¿i em deixes sola?
-¿Sola dius? ¿No tens un pare
i una mare que t’amoixen,
no tens les germanes xiques
que et rodegen vagaroses,
i no tindràs per espòs
un hereu de casa bona
que et cridarà, foll d’amor,
sa nina de l’ull, sa glòria?
¿No tens mossos, no tens béns?
¿Què desitges més? ¿Què anyores?
-¿Què val l’ésser estimada,
l’ésser de cent cors senyora,
si el meu d’esclau arrossega
lligams i cadenes dobles?
¿Què val l’alegrar cent cors
si el meu d’anyorança plora
i li fa llançar anys crusos
la solitud que l’enrotlla?
Sense tú, ¡oh, sí! eixa masía,
ambpla com és i amanosa,
me semblarà una presó
o una gàbia de gotlles,
i aqueixos erms i boscúries,
i aqueixos rius que hi rodolen,
eixos colls i margenades,
eixos vessants i eixes costes
seran un fossar on la mort
brandarà sa dalla torta.
¡Lo meu estimat, no em deixes,
que em moriré tota sola!
No em deixes, i si te’n vas,
vúlgues-me per companyona.
-¡Si sabessis que me’n vaig
a morir! ¿Bandera nova,
no sents a dir que s’ha alçat
no fa gaire a Barcelona
per a anar d’allà les aigües,
que hi ha una terra molt rònega
anomenada el Marroc,
a matar fills de Mahoma?
Me n’hi vaig. -Assenta plaça
per a mi i tot. -¡Mes que totxa!
¿Que t’apar que hi vaig per gust?
¿Que es pateix poc amb la tropa
per boscos i xargalls
a mercè de vents i bromes?
¡Ja podries dur de ferro i equipatges tres arrobes?
-Porto lo rascle del camp
que en pesa cinc. -Mira, noia,
que s’hi pateix molta gana,
tan fresca que estàs i roja…
-Aquí es pateix fam d’amors,
que encara és més rigorosa.
-Doncs, si vols venir amb mi,
ras o no, fem una cosa:
nit enllà, quan tothom dormi,
en escarnir jo dessota
de ta cambra el cant del grill,
deixa lleugera la cotxa
i obre, que com sargantana
m’hi arraparé per defora;
en ser a dalt, per cintura
te lligaré amb una corda,
te baixaré fins a baix
i ens n’anirem per les nostres.
-Doncs, fem-ho així: ¿no m’enganyes?
-¿Jo?… Xit, que el teu pare agoita.

La barretina (Pàtria)

Cançó de l’últim barretinaire de França, dedicada al pintor olotí D. Joaquim Vayreda

 

Quan a Olot jo l’aprenia
mon ofici dava pler,
cada poble a on floria
me semblava un claveller,
Mos clavells i roses veres
jo plantí en eixes riberes,
eren, ai!, jardins les eres
i jo n’era el jardiner.
Só barretinaire
de Prats de Molló;
me diuen cantaire,
més no canto gaire,
més no canto, no.

Com la flor de la magrana,
queia bé al bosc i al jardí;
los més vells la duien plana,
los més joves de garbí;
des de Nàpols a Marsella
no floria un port sense ella,
era en terra flor vermella,
en la mar coral del fi.
Só barretinaire
de Prats de Molló;
me diuen cantaire,
més no canto gaire,
més no canto, no.

Catalana és esta terra,
los vilatges catalans,
català lo pla i la serra,
mes de França els habitants.
Canigó de blanca vesta
diu: -No entenc la parla aquesta.-
Lo Pirene li contesta:
-Ni els d’ací són com abans!
Só barretinaire
de Prats de Molló;
me diuen cantaire,
més no canto gaire,
més no canto, no.

Catalunya, pàtria dolça,
com se perden tes costums!
lo de casa se t’empolsa
i amb lo d’altres te presums:
tes cançons les oblidares,
tos castells los aterrares,
en les flors de l’hort dels pares
ja no troba el fill perfums!
Só barretinaire
de Prats de Molló;
me diuen cantaire,
més no canto gaire,
més no canto, no.

Si no vénen pas de França
ja tos trajos no són bells,
cada moda ton or llança
per vesti-te d’oripells.
Tu també et tornes francesa,
Barcelona la comtesa;
la corona si t’han presa
to al l’encant vens tos joiells.
Só barretinaire
de Prats de Molló;
me diuen cantaire,
més no canto gaire,
més no canto, no.

Ja ton poble, Catalunya,
fins oblida el teu parlar;
i a algun fill quan se t’allunya
se’l coneix pel renegar!
Se t’estrenyen les fronteres,
se t’esqueixen les banderes;
ulls que et veren gran com eres,
què faran, sinó plorar?
Só barretinaire
de Prats de Molló;
me diuen cantaire,
mes no canto gaire,
mes no canto, no.

Puix te’n vas, oh barretina,
de Conflent i el Vallespir,
com pel maig la clavellina
no hi tornaràs a florir?
Mes si fuigs de terra plana,
queda’t en la muntanyana;
oh bandera catalana,
abriga’ns fins a morir!
Só barretinaire
de Prats de Molló;
me diuen cantaire,
més no canto gaire,
més no canto, no.

Mon ofici és mort a França
i en Espanya morirà,
si no serven eixa usança
Vic, lo Camp i l’Empordà.
Si se’n va d’eixos paratges,
en firals i romiatges
ja ningú dirà als veïnatges:
allí passa un català!
Só barretinaire
de Prats de Molló;
me diuen cantaire,
més no canto gaire,
més no canto, no.

Les barretines vermelles
i el carmesí mocador
eren un camp de roselles
mogut pel vent de l’amor.
N’ha passada la tempesta
i sols una que altra en resta;
lo temps m’ha gelat la testa,
i això m’ha gelat lo cor!
Só barretinaire
de Prats de Molló;
me diuen cantaire,
més no canto gaire,
més no canto, no.

Lo meu fill vol altre ofici
anc que sia lo del camp;
puix que aqueix nos du a l’hospici,
la botiga avui tancam.
Adéu, Prats; adéu, Cerdanya;
amb mes roses de muntanya
jo me’n vaig a morir a Espanya,
que és morir plegar lo ram!
Fui barretinaire,
mes, ai! ja no en só;
me diuen cantaire,
mes no canto gaire,
mes no canto, no.

L’arpa (La Pàtria)

 

Damunt de mon poblet hi ha una capella
d’una roureda secular voltada,
és son altar lo trono d’una verge
d’aquella rodalia sobirana
Era ma pobra mare, que al cel sia,
sa més fidel i humil vassalla,
i sent jo petitó, cada diumenge
a dur-li alguna toia me portava,
a son Fill oferint-me que em somreia,
com jo, assegut en la materna falda.
Un cap al tard tindria alguna pena
puix ella féu l’oració més llarga
i esgranà lo rosari més calmosa
barrejant amb sos grans alguna llàgrima,
i lo tornà a resar; li recaria
sola deixar l’amor de la seva ànima.
A l’empènyer la porta de l’església,
un fill de Nàpols eixerit passava,
duent al coll una arpa tota plena
d’harmoniosa música d’Itàlia.

Ella, escorrent sa bossa escanyolida,
un rajolí de notes li demana
per la Verge Santíssima que es queda
sola i de nit en la boscúria isarda.
A un caire del portal lo jove es posa,
i passa els dits per los bordons de l’arpa;
quiscun llança una nota, melodia
que amb melodies cèliques s’enllaça,
murmurioses urnes que s’aboquen
barrejant sa corrent immaculada
de gemecs de neguit, himnes de festa,
defalliment d’amor i crits d’hosanna.

Lo temple escolta i, amb la boca oberta,
apar que a la boscúria li demana
si són los passarells que a voladúries
hi solen refilar a trenc de l’alba,
amb aleteigs i música divina
desvetllant la natura endormiscada.
La mare seia al marxapeu del temple,
i jo, mig recolzat sobre sa falda,
i a tres dits de mos ulls l’instrument músic
omplia la rodona portalada.
Jo, mentres l’ona cèlica bevia,
primerenca regor de la meva ànima,
a través de les cordes, fonts perennes
per on lo paradís se m’hi vessava,
a aquell bocí de món que coneixia,
a la terra i al cel doní una ullada.
Que hermosos los trobí! per la finestra
de reixa d’or si jo els vegés encara!

Vegí el Montseny engarlandat de boscos,
vegí el Puigmal de cabellera blanca
damunt la serra del Pirene altívol
com un gegant al cim d’una muralla,
i entre ells, estesa en son conreu, Ausona
a prop del Gurri de lluentes aigües,
com gentil segadora muntanyesa
que dorm al peu de son falçó de plata.
Més humil i més pròxima, l’església
vegí de mon poblet, ramat de cases
que com pollets esveradissos viuen
a l’aixopluc de les maternes ales.
Entre elles una n’obirí més xica
que les seves veïnes i més blanca;
lo fum sortia de la llar fumosa
plena per mi de resplendors de l’alba.
Mos companyons i companyones tendres
feien a dalt del porxe la sardana
i baixaven a l’hort, a rua feta,
papallons joguinosos d’hora baixa;
elles envers les roses que florien,
ells vers on lo cirer vermellejava,
no tant com les enceses barretines
que s’hi veien pujar com una parra.
Feien jocs d’innocència i de platxeri
i corrien i reien i cantaven,
i sa dolça cridòria me venia
amb lo melós arpegi barrejada.
Vegí el camp de mon pare, ros de xeixa
crescuda amb sa suor. Vegí l’aubaga,
los boscos i soleis, nius de mos somnis
d’on lo més primerenc prengué volada.
I vegí vostres peus i vostres cingles
i vostres fronts, oh serres de la pàtria!
i al pondre’s damunt seu l’astre del dia,
corona d’or irradiant de flama,
engolir-se’l vegí l’alt Pedraforca
fet un vesuvi atapeït de lava,
i entre el floreig d’estrelles que naixien
del vespre hermós entre les fosques ales,
com aurora divina que em somreia
vegí en lo cel la Musa Catalana!

Blanca como un cirio

 

Blanca como un cirio,
pura como un lirio,
la Virgen divina
al templo camina,
llevando en sus brazos cual rayo de luz
al niño Jesús.
Cuando Simeón
ve a Cristo en Sión
le toma y le mira,
y canta y suspira.
María: ¡qué espada de pena y dolor
herirá tu amor!
La Virgen María,
después de aquel día,
miraba a Jesús,
entre dos ladrones, clavado en la cruz.

La plana de Vic

 

Niuada de calàndries, poetes de ma terra,
jo enyoro vostres càntics d’amor, dintre la mar;
avui que el maig aboca ses flors pel pla i la serra,
ai!, qui us sentís a l’hora de l’alba refilar!
Qui pogués amb vosaltres volar per les rouredes
que beuen les suades de l’aspre Pireneu,
i vora els banys de cignes d’aqueixes pollancredes
descabdellar lo somni que és vida del cor meu!
Ja es deuen prats i ribes cobrir de verds domassos,
cada turó amb la vesta de flors que més li escau,
la santa primavera per rebre entre sos braços
que amb nuvials adreços hi baixa del cel blau.
Per eixos camps que fiten los lladoners i saules,
lo fenc ja trau espiga, les pomeredes flor?

Les Coromines mostren a regadiues taules
fajols que es tornen plata, forments que es tornen or?
I el cànem que el desembre veurà de la filosa
rajar al fus, fusada tornant-se el fi moixell?
I el pèsol de flor blanca parenta de la rosa,
i el llir de flor vermella germana del clavell?
Vermellegen per eixos restobles les roselles?
La clavellina enrama finestres i balcons?
La barretina encara floreix al costat d’elles,
com flor de Catalunya que esclata sobre els fronts?

Lo rossinyol que canta, la tòrtora que plora,
a fer-li ses albades són gaire matiners?
Tornaren-li orenetes al porxo que s’enyora?
Ja van engarlandant-se de roses los rosers?
Ja deu brodar lo Gurri son riberal alegre
perquè a jugar-hi a estones davallin los infants,
i les bardisses cloure la boca del Gorg Negre
perquè el bram de l’abisme no esglaï els caminants.
Les serres, que es coronen de núvols i d’estrelles,
de neu sa vesta a esqueixos ja donaran al Ter,
restant-hi claps encara, com escamot d’ovelles
que delma cada dia la mà del carnisser.

Com deu alçar Casserres sa bizantina torra
per veure Saladeures i el vell cloquer de Vic!
Lo Ter que envers Girona marradejant s’escorre
se’n porta gaires pedres del seu mural antic?
Castells de Sabassona, d’Orís i de Centelles,
gegants d’altres centúries, encara alçau lo front?
Podré tornar a veure-us, masies i capelles
d’on raja amb l’amor patri la fe com d’una font?
Sant Jordi, guarda encara ses Lloses gegantines,
sepulcre de reis celtes o de llurs déus altar?
Ripoll, com altre fènix, renaix de ses ruïnes,
o l’arbre de la pàtria s’acaba d’esbrancar?
I l’arbre que us abriga, com deu ja fer bona ombra,
ornat de nou brancatge son tronc ja revellit!

Los raigs del sol, com deuen jugar amb sa resombra,
com vol de papallones per un verger florit!
Me’n guarda de mos somnis algun d’aletes blanques?
Volaren tots com fulles que escampa la tardor?
Les caderneres troben un niu entre les branques;
mos c~antics per niuar-hi trobaren algun cor?

Almenys oint los vostres d’amor i jovenesa,
de l’aigua al dolç murmuri, qui somniar pogués!
Mes ai!, fuig com la vida ma nau pel vent empesa,
qui sap a l’ombra dolça si ens hi veurem mai més!
Què amargues són, què amargues d’aquesta mar les ones
per qui nasqué en la terra i en un bressol florit!
dolç aire de la pàtria que a tots la vida dones,
per què a mi sols tes ales m’allunyen del seu pit?

Niuada de calàndries, poetes de ma terra,
jo enyoro vostres càntics d’amor, dintre la mar;
avui que el maig aboca ses flors pel pla i la serra
cantau, cantau vosaltres, deixau-me a mi plorar!

La pobresa

 

Tot ho he perdut, lo nom i la riquesa
les corones de llor que he somniat:
me diu germà la rònega pobresa,
s’avergonyeix de mi la vanitat.
Tirí per la finestra ma fortuna
veient millor fortuna esdevenir:
quan llançava les coses d’una a una,
les ales me sentia alleugerir.
Me vingué amb la pobresa la bonança;
perdent los béns, també en perdia el jou;
si de res jo sentia la recança,
me deia Déu: «De mi no en tindràs prou?»

L’emigrant

 

Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s’allunya
d’enyorança es mor.

I

Hermosa vall, bressol de ma infantesa,
blanc Pirineu,
marges i rius, ermita al cel suspesa,
per sempre adéu!
Arpes del bosc, pinsans i caderneres,
cantau, cantau;
jo dic plorant a boscos i riberes:
adéu-siau!

II

¿On trobaré tos sanitosos climes,
ton cel daurat?,
mes ai, mes ai!, ¿on trobaré tes cimes,
bell Montserrat?
Enlloc veuré, ciutat de Barcelona,
ta hermosa Seu,
ni eixos turons, joiells de la corona
que et posà Déu.

III

Adéu, germans; adéu-siau, mon pare,
no us veuré més!
Oh, si al fossar on jau ma dolça mare
jo el llit tingués!
Oh mariners, el vent que me’n desterra,
que em fa sofrir!
Estic malalt, mes ai!, torneu-me a terra,
que hi vull morir!

A Mi Dios

Confitebor tibi in cithara, Deus,
Deus meus (Salmo XLII)

 

Por derramarme sobre la frente rosadas perlas
se mecen el pino y el madroño,
por mí trinan tórtolas y mirlos,
mas yo canto por vos.

Por vos que el canto pusisteis en mis labios,
la cítara en mis dedos,
y en mi vacío corazón la dulce fe de los abuelos
que el espíritu ensancha.

Llenarémelo de amor para dároslo,
lo veréis entero aquí;
harémelo huerto florecido para coronaros;
¿queréis más de mí?

¿Queréis que con vuestra Cruz haga la guerra,
la guerra del amor?
¿Que descalzo recorra toda la tierra,
buscándoos amadores?

¿Queréis gota a gota la sangre de mis venas?
¡A chorros os la daré!
¿Mis miembros uno a uno, más entretelas?
¡Todo yo me lo arrancaré!

Mis pensamientos, afectos y memoria
quitádmelos si queréis;
¿queréis que renuncie hasta a la Gloria?
¡Señor, no me la deis!

Mas, ay, no queráis tanto, dulcísimo Jesús;
de quien os ha sido traidor ,
cual un amable hijo amadisimo,
quered tan sólo el amor .

Quered que ensaye aquí los trinos
del ave del paraíso,
para hacéroslos luego más regalados
con sistro de oro feliz.

Quered que deje las mundanas rosas
por las de eterno aroma,
que ponga los pies sobre todas las cosas,
y a Vos sobre mi corazón.

Al Rey del cielo que a todos nos invita,
¿quién el corazón le negará?
A un Dios que ama con ese amor sin medida,
¿quién no lo querrá?

¡Quién fuese aire de abril, del llano y de la sierra
para juntaros el incienso!
¡Quién fuese torrente, para inundar la tierra
con vuestro amor inmenso!

Oh, si se pudiese en vuestro fuego arder,
no se diluiría tanto,
ni serían las grandezas polvo y ceniza
que el aire va aventando.

A vuestro aliento que omnipotente la lleva
latiría como un corazón,
ahriendo del vuestro a cada poco la puerta
sus latidos de amor.

Su dulce perfume, al subir a las nubes,
deshecho llovería como miel,
y el morir tan sólo sería volar
de un cielo a otro cielo.

Mas, ay, la tierra al canto de vuestra gloria
aún no se despierta, no;
pero cantemos; el idilio que aquí moría
ya halla en el cielo resonancia.

La cigarra en verano, ¡pobre cigarra!,
se afana cantando,
y yerta y colgada en los romeros de un ala
suele en invierno brillar.

Así, al ver alguien mi fosa cavada
no lejos de mi cuna,
dirá: «¡Pobre cigarra enamorada,
murió cantando al Sol!»

 

 

Versión de José Batlló

Don Jaime en San Jerónimo

 

Por ver bien a Cataluña,
Jaime primero de Aragón
sube al pico de San Jerónimo
a la salida del sol:
¡qué pedestal para la estatua!
¡Para el gigante, qué mirador!
Las águilas que anidaban
en la cumbre la hacen sitio;
sólo el cielo miraban ellas,
él mira a la tierra también;
¡qué grande y hermosa le parece,
amada de su corazón!
En su cielo tiene pájaros y ángeles,
en sus campos flores y verdor,
en sus cuadrillas la alegría,
en sus familias, amor,
guerreros en sus murallas,
veleros en sus puertos,
naves de paz y de guerra
ansiosas de emprender el vuelo.
Las olas besan sus plantas,
la estrella besa su frente
bajo un cielo de alas inmensas
que es su real pabellón.
En su trono de montañas
tiene el Pirineo por refugio,
por almohada verdes bosques,
por alfombra prados de flores
por donde juegan y se deslizan
torrentes y arroyuelos,
como por un campo de esmeraldas
anguilas de plata y oro.
Del Llobregat ve las orillas,
las vegas del Besos
que conoce por las arboledas
como las rosas por el olor.
Las villas a su alrededor
parecen rebaños de corderos
que, abrevando al atardecer,
aguardan la luz del nuevo día.
Llena le habla de Lérida
que el granero de Roma fue;
Albiol, de Tarragona,
tan antigua como el mundo;
Puigmal, de las dos Cerdañas,
como dos canastos de flores;
Montseny, de Vic y Gerona;
Albera, del Rosellón;
Cardona, de sus salinas;
Urgel, de sus mieses de oro;
Montjulc, de Barcelona,
a la que ama por encima de todo.
Mirando a Cataluña
se siente tomado el corazón.
«¿Qué puedo hacer por mi amada?»
se repite lleno de amor,
«si del cielo desea una estrella,
desde aquí se la alcanzo yo».
«No desea una estrella del cielo»,
le responde una dulce voz,
«la más bella que existía
le fue colocada en la frente.
Devolvedle a dos hermanas
que tomó el moro traidor,
una yendo a coger perlas
junto al mar de Montgó,
la otra nadando entre cisnes
cerca de donde volaba el buitre».
Volvió los ojos hacia Mallorca,
como un palomo la divisó,
nadando entre cielo yagua,
vestida con un rayo de sol;
a Valencia no la avistó,
mas sí los alcores
que del huerto de la sultana
son muralla y mirador.
Desenvaina la espada
y levanta el trueno de su voz:
«¿Hermanas de Cataluña
y aún llevan el yugo?
Rey moro que las tomaste,
a mis rodillas quiero verte.»
Si los moros lo avistasen,
las dejarían por miedo,
como dejaron a Cataluña
cuando, de Otger entre los leones,
Rolando les lanzó una maza
desde la cumbre del Canigó.
Cuando vuelve los ojos a la sierra,
busca a quien le respondió:
en la ermita más alta
tiene la Virgen un altar de oro,
nadie hay en la capilla
y ella tiene el labio abierto.
Poniendo a sus pies la espada,
cae en tierra de rodillas:
«A rescatar las cautivas,
María, conducidme vos:
A mi pecho daréis coraje,
a mi brazo, fuerza y brío,
y si al subir a la sierra
me llamaban rey hermoso,
cuando vuelva a visitaros
¡me llamarán el Conquistador!»

 

 

Versión de José Batlló

Sum vermis

Non vivificatur nisi prius
moriatur ( 1° Cor., 15, 36).
E carcere ad oethere.
Dant vincula pennas.

 

Miradme aquí, Señor, a vuestras plantas,
de todo bien desnudo, enfermo y pobre,
de mi nada perdido en el abismo.
Vil gusano de tierra, por un rato
be venido a arrastrarme a la ceniza.
Mi cuna fue un grano de polvo
y otro grano será mi sepultura.
Quisiera ser algo para ofreceros,
pero Vos me queréis pequeño e inútil
y desnudo de gloria y de prestigio.

Haced de mí lo que queráis, hoja seca
de las que el viento lleva, gota de agua
de las que el sol, sobre la hierba, seca,
o si queréis, motivo de escarnio.
Yo no soy nada, mas mi nada es vuestra;
vuestra es, Señor, y os ama y os quiere.
Haced de mí lo que queráis; no soy digno
de andar a vuestros pies; cual árbol estéril,
arrancadme de raíz de la tierra;
devastadme, abatidme, aniquiladme.

Venid a mí, congojas del martirio,
venid. Oh cruces, mi oro y mi fortuna,
ornad mi frente, engalanad mis brazos.
Venid, laurel y palmas del Calvario,
si hoy ásperas me sois, pronto me será
a vuestra sombra dulce sentarme.
Espina del dolor, ven a punzarme;
corre a abrigarme con tu manto, oh injuria;
calumnia, a mi alrededor lodo apila,
miseria, ven para llevarme a rastras.

 

Versión de José Batlló

Jacinto Verdaguer y Santaló, Barcelona, 1845-1902

Llamaron a mi corazón

 

A mi corazón llamaron:
corrí a abrir con vida y alma.
Veo en la puerta a mi Amor
con una cruz que me espanta.
-Pasad, si os place, Señor,
pasad, que ésta es vuestra casa;
si sólo una choza es,
haced de ella vuestro alcázar.
Y, haciendo mi noche día,
Jesús entró en mi morada;
pero al entrar en mi pecho
dejó la cruz en mi espalda.

A Barcelona (fragmentos)

 

Cuando te miro en la falda de Montjuïc sentada,
me parece verte en los brazos del gigantesco Alcides
que por proteger a la hija de su costado nacida
transformándose en sierra se hubiese quedado aquí.

Y al ver que siempre sacas rocas de sus montañas
para tu caserío, que crece cual árbol en sazón,
parece que le diga a las olas y al cielo y a las montañas:
¡Miradla; carne de mi carne, y ya tan mayor!

Para que tus naves, que vuelven con alas de golondrina,
hacia el Cap-del-Riu, a la sombra no vayan a encallar,
él levanta todas las noches un faro con su mano derecha
y por guiarlas entra andando en el mar.

El mar duerme a tus plantas besándolas cual vasalla
que escucha de tus labios el código de sus leyes;
y si dices «¡atrás!», hace sitio a tu muralla
como si Marquets y Llances aún fuesen sus reyes.

Al nacer amazona, de murallas te coronaste.
Mas pronto tu crecimiento rompió el estrecho
tres veces te lo ceñiste, tres veces 10 rompiste,
saltando por encima del recinto de piedra cual un león.

¿Por qué atarte los brazos con ese cinto de torres?
No cuadra a una matrona la faja de los niños;
es mejor que las derribes de un manotazo, y las borres.
¿Ciclópeas murallas quieres? Dios te las da mejores.

Dios te las da de una hilera de cimas que te coronan,
gigantes de la marina de los de montaña al pie,
de firmes de uno en otro las ásperas manos se dan,
formando a tus espaldas un nuevo Pirineo.

Con Montealegre encaja Nou-pins; con Finestrelles,
Olorde; con Collserola, Carmel y Guinardons;
los lechos de los ríos que siegan ese muro son las puertas;
Garraf, Sant Pere Martir y Mongat, los torreones.

El alto Tibidabo, roble que a sus plantones domina,
es la soberbia acrópolis que domina a la ciudad;
el agudo Montcada, un hierro de lanza gigantesca
que una estirpe de héroes allí clavada dejó.

Sean ellos los eternos términos de tus ensanches;
los ruinosos muros ofrécelos, a pedazos, al mar,
en donde de un puerto sin medida serán los anchos brazos
que puedan un bosque de naves aprisionar.

Como tú, devoran ribazos y campos, y se tornan pue
las alquerías que te rodean, ciudades los caseríos,
como niñas hacia sus madres corriendo a grandes
¿a dónde llevarán sus aguas los ríos, sino al mar?

Y creces y te derramas; cuando la planicie te falta
trepas por las laderas amoldándote a sus vertientes;
en todas las que te rodean un barrio tuyo se esparce
que, ola tras ola, hacia arriba tú vas empujando.

Gigantes que hacia la serranía hoy tus brazos
tiendes, cuando allí llegues mañana, ¿qué harás?
Harás como una inmensa hiedra que, abrigando las tierras,
sube a ceñir un árbol del bosque con cada brazo.

¿Ves extenderse a Poniente un prado de esmeralda?
Otro Nilo lo forma con sus arenas de oro,
donde, si no te basta la falda de Montjuic,
podrían ensancharse tus tiendas y tu corazón.

Aquellas verdes riberas floridas que dora el sol,
Sant Just Desvern, al que sombrean naranjos y pinos,
los bosques de Valldoreix, de Hebron y Valldaura,
tejen tu futura corona de jardines.

¿Y esa bandada de pueblos que viven en la costa?
Son ninfas catalanas que vienen a abrazarte,
blancas gaviotas que el viento del siglo acerca
para que con tus alas de águila las enseñes a volar.

Un día, La Murtra, la Verge del Port, la Bonanova
serán tus templos, si son ahora el nido de tus amores;
los Agudells, mudando en blanco su verde ropaje,
inclinarán sus te~tas para ser tus miradores.

Uncidos querrían besar tus pies con sus olas,
esclavos de tu grandeza, Besòs y Llobregat,
y ser de tus reductos avanzadas troneras
los pechos de Cataluña, Montseny y Montserrat.

Entonces, temiendo entonces que los quieras por cabecera,
volviendo los ojos a los Alpes, el Pirineo vecino
preguntará, secándose la blanca cabellera,
si el París del Sena aquí se trasplantó. (…)

-Adelante, ciudad de los Condes, de río a río extendida ya,
adelante, hasta donde tope tu nave con el Omnipotente;
te arrebataron la corona; mas no el mar;
del mar aún eres reina; tu cetro es un tridente.

El mar, un día de tu poder esclavo, te llama,
cual dos portones abriéndose Suez y Panamá:
cada uno con una India riente te invita,
con Asia, las Américas, la tierra y el océano.

No te arrebataron el mar, ni el llano ni la montaña
que se levanta a tu espalda como un manto,
ni ese cielo que un día fuera mi tienda de campaña,
ni ese sol que un día fuera faro de mi nave;

ni el genio, esa estrella que te guía, ni esas alas,
la industria y el arte, prendas de un bello porvenir,
ni ese dulce aroma de caridad que exhalas,
ni esa fe… ¡y un pueblo que cree no puede morir!

Aún tiene tu cielo todas sus fl0res diamantinas;
sus héroes tiene la patria, sus liras el amor;
aún Clemencia Isaura rosas y englantinas
da cada primavera como presente al trovador.

Tu espléndido presente de nuevos tiempos es aurora;
soñando hojea el libro del pasado;
trabaja, piensa, lucha, mas cree, aguarda y reza.
Quien levanta o hunde los pueblos es Dios, que los creó.

 

 

Versión de José Batlló

El canto materno

 

Postrado el padre en miserable lecho
está por espantosa y cruel dolencia;
cercano halla el final de su existencia
y sollozos exhala de su pecho.

Piensa que, bajo el hoy paterno techo,
mañana su familia, en la indigencia,
por siempre llorará su eterna ausencia,
de duelo horrible el corazón deshecho.

Allí, mientras se queja el infelice,
la dulce esposa canta, y él le dice:
-¿Cómo cantas, mujer, mientras me aflijo?

Muestra el niño que tiene entre los brazos,
y dice -con el alma hecha pedazos:-
-Canto… porque no llore nuestro hijo.

 

 

Versión de Ots y Lleó

El  hundimiento

 

Entre rayos y olas destrozados hervían
de Calpe los jirones, que arrastraban detrás
los esquinados bloques que al cóncavo salían
a ver la luz del cielo que no vieron jamás.

Ante el fragor del caos se abisman nuevamente
sobre el sillar que siempre les sirvió de sostén
y en el antro siniestro de aquella mar rugiente,
truenan y se estremecen con hórrido vaivén.

La que tálamo fuera de Hespérides hermosas,
se hunde y sus picachos ruedan al valladar;
y exhala tristes ayes y voces angustiosas
cual hembra que, en mal parto, la vida va a dejar.

Al monte abren sepulcro las llanuras rajadas
lanzando resoplidos terribles al crujir;
ya no caen ciudades ni torres almenadas;
de un mundo en la agonía mortal es el gemir.

El Minhocao enorme que duerme en sus entrañas
al ver que así las rajan, ardiendo de furor,
sale entre los escombros de pueblos y montañas
y los monstruos marinos se ocultan con pavor.

Mas otros, el abismo escupe entre las rocas
que en el árbol que cruje tenían su nidal;
ogros y basiliscos de ennegrecidas bocas
y enormes sierpes boas de erizado dorsal.

Cual dique que se rompe, la tempestad revienta
en rayos fulgurantes y sierpes carmesí
y al paso de las olas que Atlántida sustenta,
sus raíces profundas arranca tras de sí.

Sobre su cuerpo danzan las iras del Eterno;
su frente y pecho aplastan la furias de Satán,
mientras hacia el abismo, los genios del Averno
cual gnomos contrahechos, la empujan con afán.

Y encima de los montes cual toros sin barrera,
el mar Mediterráneo las olas ve en la lid,
que con enormes rocas chocan en su carrera
y a empellones las tiran sin decirles: «Huid».

Del torbellino en alas pelea el mar helado
con islas, continentes y hielos en montón,
que en lajas los arroja del uno al otro lado
seguido por las naves, las fieras y el ciclón.

A lo lejos, la Atlántida en su tálamo echada,
con la voz de poniente responde al ronco mar;
y para abrir la presa de su sierra encrestada,
enormes moles de agua le arroja sin parar.

El muro de peñascos cae con estruendo
como a las duras hachas el roble secular;
y ruedan las almenas a su fragor tremendo
mientras se desmorona su asiento circular.

Se aterra; y sus escombros en alas de las Furias,
las olas levantiscas reciben en montón,
rellenando los llanos que hollaron mil centurias
y arrancando los montes que respetó el ciclón.

Chocaron; con sus aguas, sus aguas se juntaron
y al fragor de los rayos y del trueno al bramar,
con eternal abrazo la su amistad sellaron
entre flotantes selvas e islotes sin formar.

Cuando Dios rompa el mundo, así entre sus despojos
se verá al sol rodando cual despeñado alud,
buscando a tientas, ciego, sus resplandores rojos
y a la Parca a los muertos llamando en su ataúd.

Mas la voz del arcángel domina los rugidos
y le envía más furias, rayos y tempestad.
«¡Cerrad con ella polos del Norte y Sur unidos!,
¡fieras, a dentelladas su cuerpo destrozad!»

Y con el raudo azote de su rojiza espada
las hostiga, iracundo, chispeando al rasgar
y el reino derruido y la aldea incendiada
juntan sus fieras voces a las del ronco mar.

 

 

Versión de Ots y Lleó

El lecho de espinas

In lectulo meo per noctes quoesivi quem
diligit anima mea: quoesivi illum, et non
inveni (Cant. III)

 

En mi lecho de fl0res
mi labio lo ama;
no lo ama, no,
tan sól0 lo sueña.
Si el Amor no llega,
yo me moriría.
Si el Amor no llega-
yo me moriré.

Lo buscan mis brazos,
mi gemido lo llama:
«¿Dónde estáis, Amador,
puñadito de mirra?
Decídmelo, por favor,
si queréis que venga.
No hay sueño en mis ojos,
cuando el brazo no os tiene,
cuando vos marcháis
lejos está la elegría.
Saldré a buscaros ,
cual cierva herida
que busca la fuente,
la fuente de agua viva.»
Tropieza a los soldados
que guardan la villa:
«¿No habréis visto
al Amor de mi vida?»
Me han quitado el manto,
el manto de viuda,
y con sus manos crueles
me han amortecido;
mas, ay, de sus golpes
apenas me dolía,
que me quita el dolor
más suave herida.
Un poco más allá
gemir oía.
Lo veo en la Cruz
donde, llamándome, expira,
clavados pies y manos,
la cabeza entre espinas.
Los gemidos que hace,
yo bien los entendía.
Si el Amor no llega
yo me moriría.
Si el Amor no llega,
yo me moriré.
Cuando lo veo morir,
mi corazón suspira;
me abrazo a la Cruz
cual a una cepa de viña.
«Jesús, ya no quiero
el lecho que me placía,
os lo hice de flores
y lo queréis de espinas;
si en el vuestro me queréis,
en él yo dormiría,
clavados pies y manos,
la cabeza entre espinas,
y una lanzada en el corazón
que me arrebate la vida.»

 

Versión de José Batlló

Llamaron a mi corazón

 

A mi corazón llamaron:
corrí a abrir con vida y alma.
Veo en la puerta a mi Amor
con una cruz que me espanta.
-Pasad, si os place, Señor,
pasad, que ésta es vuestra casa;
si sólo una choza es,
haced de ella vuestro alcázar.
Y, haciendo mi noche día,
Jesús entró en mi morada;
pero al entrar en mi pecho
dejó la cruz en mi espalda.

 

Versión de L. Guarner

Jacinto Verdaguer y Santaló, Barcelona, 1845-1902